Guillem Carabí: “Els edificis de l’exposició apostaven per una Barcelona millor, tot i les condicions socials i polítiques que imperaven”

Quina és la idea principal de l’exposició “Modernitats. Arquitectura a Barcelona 1924-1975”?

L’exposició és el resultat del treball que hem efectuat, durant dos cursos consecutius, amb els alumnes de l’assignatura Composició 4 de la School of Architecture UIC Barcelona. El que hem estat treballant és la idea de “modernitat”, entesa com la recepció, a Barcelona, d’aquella arquitectura que van protagonitzar uns joves arquitectes als anys vint i trenta del segle passat, a Europa. Le Corbusier, Gropius, Rietveld, Stam, i d’altres noms cabdals en l’arquitectura europea van defensar un canvi arquitectònic que feia esdevenir en clàssica tota la sensibilitat existent fins aleshores. Uns canvis que es discutien en els Congressos d’Arquitectura Moderna (CIAM), dels que un dels màxims impulsors va ser Le Corbusier.

En definitiva, un procés que va ser rebut de manera irregular i heterogènia, precisament per les específiques circumstàncies socials i polítiques que es van donar a Catalunya durant el període que va de 1924 a 1975. Un arc cronològic que assenyala just el moment posterior al cop d’estat de Primo de Rivera, la destitució de l’òrgan de govern català, la Mancomunitat, i l’extinció de la segona dictadura en extingir-se el seu dictador. Un període que només compta amb sis anys de govern democràtic entre ambdues dictadures i la Guerra Civil. Uns anys, doncs, molt difícils per assolir una recepció de la “modernitat” arquitectònica sense entrebancs.

Quins edificis es mostren a l’exposició?

“Modernitat(s)” el que fa és mostrar, a partir de la realització de les maquetes de 26 edificis construits a Barcelona del període assenyalat, una comparativa que tot i les diferències, posa de manifest l’existència d’una mena de “resistència” entesa com aquella capacitat de modernitzar l’arquitectura des d’àmbits molt diversos però molt sovint coincidents amb el que defensaven els joves arquitectes europeus. En ocasions, són edificis que s’inscriuen de manera directa amb la modernitat, com els habitatges del carrer Muntaner d’en Sert, la casa Vilaró de Sixte Illescas, o el pavelló de Ràdio Barcelona de Rubió i Tudurí. En d’altres ocasions són edificis que, com el cas dels habitatges de l’avinguda Gaudín de Mestres i Fossas, o els de Vallhonrat (a l’Hospitalet) de Ramon Puig i Gairalt, viuen la modernitat d’una manera més tranquil·la, mantenint certs formalismes de l’època però incorporant característiques de la modernitat, com la millora en la higiene i la salubritat de l’edifici (insolació de les estances, etc.) la standardització dels elements, o la incorporació de noves tecnologies.

Hi ha també una segona volta. També es mostren 16 maquetes que el que fan és reactualitzar, a partir del materials i sensibilitats contemporànies, algunes de les característiques físiques dels edifics analitzats. En ocasions es tracta de desenvolupar un detall arquitectònic, com per exemple en l’edifici del Noticiero Universal de Josep M. Sostres, en d’altres d’explicar un concepte més abstracte, com és la capacitat d’un edifici per expansionar el seu espai a partir d’elements com les balconades

L’exposició ha estat possible gràcies a la Roca Barcelona Gallery, en col·laboració amb la School of Architecture UIC Barcelona, que ens ha permès fer ús d’un espai funcional i flexible on la gama de productes Roca comparteix espai de forma natural amb exposicions, presentacions, trobades professionals i esdeveniments d’interès que dinamitzen l’oferta sociocultural de Barcelona.

-Quines característiques comparteixen els edificis mostrats a l’exposició? 

Evidentment un període cronològic tan ampli, com el seleccionat, no permet parlar de característiques formals, en tant que les tècniques, els interessos i les voluntats són diverses. Però sí diria que els exemples escollits comparteixen, amb diferents graus d’intensitat, una actitud. L’actitud per manifestar, mitjançant l’arquitectura, una nova sensibilitat, uns canvis en la percepció del nou paper de l’arquitectura. De ser una activitat centrada únicament en l’interés del poder burgès i econòmic, en ser una activitat producte de les noves necessitats i de la noció de servei. Per exemple, un dels darrers edificis que tanquen la mostra, l’Escola Thau, de Bohigas, Martorell i Mackay, és un exemple com un edifici es desenvolupa a partir de la idea moderna d’educació pública infantil, de la complicitat amb la topografia del lloc, i de la capacitat d’un edifici per afavorir la reunió, l’intercanvi i la convivència.

-Quin significat tenien per la ciutat i pels seus propietaris aquests edificis? 

Sens dubte tots ells van ser edificis notables, i que tractaven de construir una Barcelona millor. Dir una Barcelona millor vol dir una ciutat en sintonia als nous temps, tot i les condicions socials i polítiques que imperaven. Tots els edificis exposats són de gran qualitat arquitectònica, però per parlar d’innovació hauríem d’especificar què entenem per innovació: tècnica, social, programàtica, constructiva… Però sí podem afirmar que, dins les possibilitats de cada encàrrec (públic, privat, particular) tractaven de reflectir uns moments de canvi amb la sensibilitat plàstica del moment.

Pensem que no hi ha estrictament una arquitectura del moment. Precisament el títol de l’exposició és això el que vol reflectir: l’existència de moltes modernitats, diverses i variades; no una única, ortodoxa i unívoca idea de modernitat. La modernitat, com a concepte, és de definició complexa, i en conseqüència, també ho va ser la recepció d’una arquitectura europea que es volia moderna i sensible a l’esperit del temps.
 
-La Barcelona posterior a 1975 ha mantingut la dinàmica arquitectònica que reflecteixen aquests edificis mostrats a l’exposició?

El límit cronològic de 1975 té la voluntat de posar en paral·lel una data històrica de la nostra història recent: l’extinció de la dictadura i la recuperació de la democràcia. És, per tant, únicament una frontera operativa. Evidentment es continuen fent edificis de gran qualitat a la Barcelona democràtica: la remodelació del Col·legi La Llauna de Miralles i Pinós, o el velòdrom d’Horta de Bonell i Rius, entre d’altres. Serà, però, amb la proximitat de les olimpíades del 92, quan Barcelona reactiva la construcció d’edificis de servei i la millora de les infraestructures (rondes, obertura al mar), i experimenta una intensa eclosió arquitectònica.

-Què ha estat dels edificis mostrats a l’exposició? Han mantingut la seva esplendor? 

En general la majoria conserven el seu ús i el seu caràcter. Els que surten més mal parats són els més antics, com l’edifici de Ràdio Barcelona, de Nicolau M. Rubió i Tudurí que actualment està en estat d’abandonament. O l’edifici Luminor, de Josep M. Soteras, també en un estat deplorable. D’altres necessiten d’una bona rehabilitació i només els han pintat la façana, com és el cas de la casa Planells, de Josep M. Jujol, a la confluència de Sicília amb la Diagonal. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, obra de Xavier Busquets, va impulsar un concurs de projectes per a la seva rehabilitació, una bona manera d’assegurar la qualitat de la intervenció si el concurs està ben plantejat. En definitiva es poden trobar fòrmules per cuidar, intervenir i procurar el manteniment d’uns edificis que formen part del nostre patrimoni arquitectònic.
 
-Hi ha polítiques de l’ajuntament específiques per conservar i reciclar aquests edificis? Quines acostumen a ser les solucions que se’ls hi aplica per continuar fent-los servir i evitar que acabin en runes?

Desconec els criteris i polítiques del consistori vers el seu patrimoni, però el que si és clar és que hauria de ser prioritari el manteniment d’aquestes peces d’arquitectura. Però com en tot, aquí hi intervé la política, l’economia, i la voluntat de les persones que governen. I la cultura no pot quantificar-se en termes de rendibilitat, com potser pot fer-se amb d’altres àmbits.

En definitiva, del que es tracta és que els edificis, en la mesura del possible, continuïn vius, en marxa. Si les noves necessitats impliquen un canvi d’ús adaptar-lo de la forma més respectuosa possible amb l’existent (que no vol dir no poder-hi intervenir). Però amb el que si que seria més clar és amb evitar-ne la museització. Museitzar un edifici, al final, acaba sent una mena d’embalsamatge que manté l’envolcall però sense vida. Rehabilitar-lo, donar-hi, si cal, un altre ús; reformar-lo, integrar-lo de nou a la vida de la ciutat. Això és el que cal fer, i segur que de propostes i mecanismes per dur-ho a terme no en falten. Només cal pensar-hi.