“Les comunitats de veïns només truquen al tècnic quan tenen a sobre el problema”

ntrevistem al sotsinspector de la Divisió de Grups Especials i promotor de Patologies Estructurals i Col·lapses dels Bombers de la Generalitat; i coordinador de construcció de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya.

Quins problemes tenen els edificis mal conservats?

Bàsicament tenim les patologies per foc i les constructives, que són les més especifiques per una mala conservació. En els edificis nous ens trobem amb problemes de construcció com per exemple els anclatges defectuosos, que amb una ventada o un cop poden sortir volant.

I en els edificis antics?

En aquests el rei del problema és l’aigua. Un servei clàssic de bombers són els sanejaments de façanes on es fan caure els elements desgastats per pluja. Un altre problema són les humitats a terrats i balcons,  que van degradant l’edifici fins al punt de que poden provocar grans danys. La caiguda de troços de canals o de la primera filera de teules i fustes podrides, són altres problemes típics, així com els imperfectes causats per arrossegadors o aus.

Quines tipologies són les més perilloses?

Òbviament, l’accident més greu és el col·lapse total de l’edifici, que pot ocórrer si hi ha un clavegueram o una fuita que vagi fent malbé els fonaments o part de l’estructura. Tot i que no és l’accident més freqüent, només l’any passat jo mateix vaig fer front a quatre o cinc situacions d’aquest tipus.

El despreniment de façana també pot resultar tràgic, tot i que al ser més visible és més fàcil de detectar abans que no caigui. Menys inadvertit i per això més perillós és el trencament  de bigues, sostres i parets per sobrecàrrega o envelliment. Al no veure’s fàcilment com els desperfectes de les façanes, els problemes interns de l’edifici habitualment només es detecten si un tècnic fa una revisió… i a Espanya i a Catalunya, malauradament només truquem al tècnic quan el problema ja el tenim a sobre.

Vol dir que a altres països fan una millor prevenció de les patologies dels edificis?

Exactament. A països com Bèlgica o França la prevenció és sistemàtica. Hi ha països de la Unió Europea que entenen que l’habitatge s’ha d’anar renovant constantment. Són sistemàtics perquè la llei els obliga a fer un manteniment constant, i de pas així els hi surt més rentable, perquè el que és caríssim són els problemes que s’han fet grans i pels que cal una reforma a gran escala. Al meu parer, els ajuntaments haurien de revisar la incorporació dels terminis màxims per a reformar i revisar els diferents elements de l’edifici.

Creu que és fan les suficients inspeccions tècniques per assegurar-ne la seguretat de l’edifici?

En qüestions de seguretat mai molt és suficient, però a més a més a Espanya anem molt per sota de les nostres possibilitats. Com són les comunitats de veïns qui encarreguen les revisions, resulta que hi ha un percentatge altíssim de comunitats que els tenen descuidats, sobre tot entre persones sense recursos.

Quin paper té la rehabilitació per evitar aquestes problemàtiques?

La rehabilitació és una bona excusa per posar al dia l’edifici  tal com fan constantment a molts països de la Unió Europea. Amb la crisi la rehabilitació ha caigut però la bona noticia és que només s’han deixat de fer actuacions que no resultaven imprescindibles… les més necessàries, les que resolen els problemes més urgents, s’han seguit fent com abans.

Si respecte a bona part de la resta d’Europa estem molt endarrerits en la prevenció de patologies, com està Catalunya en comparació a la resta de l’Estat?

En general a Catalunya crec que som de les comunitats que més ens preocupa casa nostra, i en quant a nivells de conscienciació i aplicació de revisions i rehabilitació, som al capdavant de l’Estat juntament amb regions tradicionalment riques com el Madrid o el País Vasc. En tot cas a Catalunya tampoc es fa l’esforç suficient des de l’administració en informar de l’ importància del manteniment i les revisions. Hauriem d’entendre que una casa no només s’ha de comprar si no també cuidar-la.

I com està la situació a Barcelona?

El casc antic, clar, és el més castigat, tot i que a Catalunya n’hi ha de pitjors com el de Tortosa o el de Lleida. També l’Eixample és un barri que seguim de prop per la seva antiguitat, i a les perifèries sempre hi ha hagut patologies derivades de deficiències constructives. En tot cas, l’aluminosi, el problema més gros que hem tingut en les darreres dècades, fa molt que la tenim controlada.

Fotografia: Bombers de la Generalitat