Entrevista a Pilar Almagro Marcos, CEO de VertiSub Internacional, sobre expansió de l’empresa i experiència internacional

En aquest número de la revista entrevistem a Pilar Almagro, una interessant empresària del sector i que arran de la crisi econòmica del 2007 va expandir la seva empresa arreu del món, amb una forta presència a països sud-americans. L’entrevistem per preguntar-li sobre la seva visió del sector així com de la seva experiència internacional.

---

-Vertisub és ara una empresa multinacional d’arrel barcelonina amb presència a països com el Regne Unit, Xile, Colòmbia, Perú, Guatemala i Uruguai … Com va ser que vau passar d’una empresa local de Barcelona a treballar en diferents països? Què requereix una expansió així?

Vertisub va començar a Barcelona. Vam veure que hi havia un nínxol ecològic buit. Nosaltres podíem accedir a qualsevol lloc amb facilitat i seguretat, i un cop aquí, fer la feina. Abans de nosaltres era molt costós i arriscat realitzar certs treballs, com la neteja i reparació interior d’una sitja en un ambient explosiu, eliminar residus del circuit secundari d’una central nuclear, fer els canvis de disc de les tuneladores de metro de Barcelona o embellir la estàtua de Colom.

Doncs bé, davant la crisi que patim a la fi de l’any 2007 a Espanya, amb un descens sobtat de el 70% de les vendes i dilacions de pagaments de les grans empreses per a les quals treballàvem, vaig pensar que podíem fer dues coses: o vendre coses noves al mateix lloc (Espanya) o vendre el mateix en altres llocs (el món) Vaig optar per la segona opció, sense descartar el primer, i avui dia Vertisub és un grup d’empreses que brinden solucions singulars a problemes complexos en entorns de risc.

Com veus, no ens encasellem en cap nínxol concret, però, som els millors en alguns d’ells, com en manteniment d’aerogeneradors i hidroelèctriques, sent líders a Sud-Amèrica. Aquesta visió del que fa la companyia ens manté en tensió permanent. Tensió entre el que ens eleva i ens enfonsa. Tensió per mantenir la corda sobre la qual fer equilibris. A això també se l’anomena innovació.

Quan vaig marxar, primer a Xile, em desitjaven sort. Jo ja comptava amb ella, perquè el “no hi ha més remei” funciona. Moltes coses es fan perquè “no hi ha més remei”.

Una expansió així requereix ganes i tenir la ment oberta per entendre molt molt ràpid la idiosincràsia de les persones del nou lloc… en cas contrari no podràs vendre. I finalment, obliga a ser-hi, ocupant-se de tot, des de la quotidianitat al més gran.

Moltes empreses han fracassat en la seva expansió perquè no han anat a liderar qui se la jugava, sinó que han enviat a algú que no es jugava res. Jo, a l’arribar a cada país, anava a viure allà, no estava de trànsit. Jo mateixa buscava el lloguer, les persones amb les que treballar, el col·legi de la meva filla (em vaig portar amb mi a la meva filla petita de 16 anys) i visitava als clients. També m’apuntava a una bona universitat i em matriculava en assignatures de filosofia i de dret constitucional per entendre la base de la llei de país de torn. D’aquesta manera, en poc temps estava en condicions de comprendre què necessitaven els clients d’aquest país.

-Com està el sector en aquests altres països on treballeu? Hi ha moltes diferències entre uns països i altres?

La major diferència que he trobat entre països és en la percepció cap a l’empresari. L’acarnissament que hi ha a Espanya contra l’autònom i l’empresari no existeix en altres països. Només el 45% d’espanyols creu en l’economia de lliure mercat. Això és clau, perquè les creences determinen els nostres actes.

Aquí, les lleis, la societat i la pròpia família, penalitzen enormement a l’empresariat. Si et va bé serà perquè ets un explotador. Si et va malament, t’ho mereixes. Si ets dona, encara pitjor. Tanmateix, la percepció social de la dona empresària ha millorat moltíssim, però no així el de l’empresariat en general.

A Xile la construcció és magnífica i la visió cap a l’empresari també. No hi ha més que fixar-se en com resisteixen els edificis les envestides dels terratrèmols al país més sísmic de el món. Jo he viscut al meu pis planta 30 un terratrèmol de 8,2 de l’Escala Richter i només va caure un llibre. A Colòmbia hi ha molta corrupció en la construcció, sobretot d’infraestructures. Al Perú hi ha moltíssim per fer, és un país d’enormes possibilitats en el qual encara persisteix la visió de l’antic patró.

-¿Com esteu vivint tota aquesta crisi social, econòmica i sanitària?

Sortirem d’aquesta. Tot i les pèrdues produïdes per la inactivitat obligada de la pandèmia, acabarem en positiu en la majoria de països, la qual cosa és un èxit.

D’altra banda, és una tremenda oportunitat per canviar el model d’empresa. No podem seguir amb estructures i legislacions del segle XX davant d’una realitat del segle XXI. Al XX vivíem en una societat Bio Política, que ha mutat al XXI cap a una Psico Política, segons el pensador Byung-Chul Han.

Em sembla que per aconseguir el canvi que necessitem hem de transformar la mirada social cap a la realitat social que és l’empresa. En el següent quadre podem veure diferències entre les Bio-empreses del segle XX, que ocupaven mà d’obra fonamentalment, a les Psico-empreses de segle XXI, que ja no volen creixement sinó optimització, i que estan obligades a entendre’s amb el nou protagonista, la Intel·ligència Artificial:

Per aquesta nova era hem creat IVI, l’Institut VertiSub Internacional en el qual oferim cursos a nivell mundial amb la filosofia que “ja no es pot ser un gran professional si no és a la vegada una gran persona”. Cursos per transformar el nostre lideratge.

-Quin país recomanaries per començar una expansió professional a una Pime constructora de Barcelona?

Perú. Hi ha molt per fer. De fet, venc VertiSub Perú. Però qui la vulgui, ha d’anar a viure allà, no es pot fer a distància, al menys durant el primer any.

– Vas molt pels països on treballa Vertisub? Tens algun favorit per anar i estar?

He estat vivint allà permanentment de 2011 a 2016 i posteriorment més de la meitat de l’any. Darrerament, amb la pandèmia s’ha complicat. El meu país favorit per viure és Xile, encara que Colòmbia és un dels països més bells del món i Perú està per descobrir. Tots dos són més grans que Espanya i França junts.

-El fet de ser dona en un sector tradicionalment amb més homes que dones, ¿t’ha comportat dificultats afegides?

M’ha comportat reptes i exigències, de la qual cosa estic agraïda. Per exemple, quan vaig estar al Comitè Executiu del Gremi de Constructors, les relacions amb la resta del Comitè, que eren homes, sempre van ser de companys, amb esperit d’esportivitat i ganes de fer coses conjuntament.

-Com t’agradaria que fos el sector d’aquí a cinc anys? I de cinquanta?

Les noves infraestructures de comunicació, energia i mobilitat, estan canviant la nostra orientació espai-temporal, la nostra manera d’habitar i la nostra identitat narrativa. Crec que aquests seran alguns dels canvis fonamentals de el sector en els propers anys:

1- Energia. Es produirà un enorme increment de la productivitat gràcies a l’augment de l’eficiència energètica. A la II Revolució Industrial el 86% de l’energia generada es perdia durant la seva transmissió. Avui esperem augmentar l’eficiència fins a un 60%, el que es traduirà en un espectacular augment de la productivitat2- Actius Obsolets. El sector de la construcció s’enfronta a moltíssims actius obsolets, que són aquells que pateixen una depreciació abans que el seu cicle de vida projectat acabi, perquè ja no responen a les necessitats de present. Hem de canviar com més aviat millor, ja que com més invertim en construir edificis i infraestructures com en el passat, més perdrem.

3- Els edificis i infraestructures es transformaran en nodes i xarxes intel·ligents de gran eficiència energètica i carboni zero que formaran part d’una matriu de l’internet de les coses que actuarà com un centre de dades de distribució perifèrica, com una microplanta de generació d’electricitat verda, com a dipòsit d’energia i com a centre de transport i logística per gestionar, alimentar i impulsar l’activitat econòmica. Està calculat que per cada milió de dòlars invertit en la instal·lació de millores en els edificis genera 16,3 llocs de treball si sumem l’ocupació directa, indirecte i induïda.

4- Passem de Propietaris a Usuaris. En el nou sistema econòmic emergent, la propietat és substituïda per l’accés i l’ús. Les llars i els llocs de treball seran compartits.

5- Automatització de la planeta, amb 3.500 satèl·lits actius, segons la NASA, més de 8.000 d’altres artefactes, a més de nanosatèl·lits (menors de 10 k) orbitant el planeta, més de 1.000 milions de quilòmetres de cables de fibra òptica submergides i milions de xarxes terrestres impossibles de quantificar. Tot plegat forma com una xarxa nerviosa que canvia els fonaments, no només de la construcció, sinó de la vida a la terra.

6- L’actual Revolució Industrial implica la desaparició de tota la indústria energètica i infraestructures de comunicacions anteriors, i el muntatge d’una nova indústria eco energètica d’aerogeneradors i solar. Un cop fet això, els robots podran manegar-la. Potser comptem amb uns 20 anys de necessitat de molta mà d’obra, fins que prenguin el relleu gairebé total la IA i els robots. Després ens haurem de dedicar a altres coses.

7- La majoria dels joves d’avui pensen que el sistema constructiu del món actual és mortal per al planeta i volen trencar amb el que s’assembli al ja construït, perquè pensen que estem a la vora d’una crisi planetària. És a dir, no podem seguir construint per ells i amb ells, com ho hem fet fins ara, sinó amb edificis amb ecosistemes oberts, en xarxa, transparents, sense mediadors i amb emissions de carboni 0.

8- Les empreses constructores passaran a ser empreses de serveis de circularitat.