Entrevista a Cristina Thió, fundadora de Chroma Restauració

---

Aquesta entrevista va ser publicada al número de juny de 2023 de la revista del Gremi (podeu trobar-la a la secció web de Publicacions)

---

Entrevistem per aquest número de la revista a Cristina Thió i Lluch, fundadora de Chroma Restauració del Patrimoni Arquitectònic, una empresa del Gremi que des de fa anys dona molt a parlar per la qualitat de la seva feina i la passió pel patrimoni de la seva fundadora .

– Per als qui encara no us coneguin… quina activitat du a terme Chroma?

– A Chroma tenim una línia que quasi bé ens ocupa entre el 60%-70% de la nostra activitat que és la restauració de patrimoni arquitectònic històric. No cal que estigui catalogat pels ajuntaments o la Generalitat perquè per mi tot el patrimoni està catalogat, qualsevol patrimoni construït que sigui anònim o no, ja és susceptible de ser salvat. Fem moltes restauracions, del barroc al noucentisme, sent quasi 300 anys d’actuació entre aquests segles. També hem realitzats feines puntuals medievals. Per una altre part, tenim els béns mobles com retaules o orgues. Havíem tingut molta activitat en aquest àmbit fins que va anar de baixa amb la crisi del 2008 i ara torna haver una revifada de restauració de quadres, mobles històrics tant de particulars com de museus. A més fem molts estudis històrics artístics cromàtics i de lesions, que això ens ocupa ben bé un 15-20% i ens aporta molt de coneixement i I+D per l’empresa. Coneixem molt el patrimoni, els materials tradicionals i les tècniques, i això fa que tinguem una alta capacitat d’anàlisi de les malalties dels edificis i d’aprenentatge de la seva història. Per últim, tenim la part d’assessorament a clients que ens podria ocupar un 5%.

– Què et va motivar a fundar Chroma?

– Ja des de petita somiava en tenir un taller i arreglar coses. Vaig començar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona, al Museu d’Arqueologia, vaig restaurar el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya… però jo el que volia era canviar el món, volia fer mil coses i a les administracions vas molt poc a poc. Als 24 anys tres sòcies i jo vam muntar el taller. Fundar Chroma era canviar el món, canviar la forma de treballar, que no tingués impediments burocràtics, i fer-ho amb la rapidesa que jo volia. Volia conèixer molt més i quan estàs a una administració és difícil bellugar-te, i per això principalment vam fundar Chroma… per salvar el patrimoni.

– Per què vas decidir dedicar-te a la restauració de patrimoni arquitectònic?

– Vaig entrar a la carrera de Belles Arts pensant que suspendria la carrera d’Arquitectura. Jo em pensava que volia il·lustrar. M’agradava molt dibuixar i a Belles Arts pots sortir havent fent cinema, gravats, restauració… mil coses. De restauració, en aquell moment, tampoc en tenia ni idea. A mi m’agraden molt els edificis i treballar a l’engròs i se’m quedava petit restaurar quadres o mobiliari. Els edificis són més complicats i si es restauren malament s’acaben ensorrant. D’altra banda, si algú actua malament en el seu patrimoni tothom ho pot veure i fa mal el paisatge cultural.

– Aquesta passió que despren per l’ofici és el que us ha dut a guanyar premi rere premi en els últims anys. Hi ha algun que li hagi fet especial il·lusió?

– El premi de Restauració de la Generalitat em va fer especial il·lusió perquè era un reconeixement que et fan a casa teva. També va ser el primer premi important que vam guanyar. Ens havíem presentat a altres premis amb anterioritat però sempre quedàvem finalistes. Aquí és quan veus que les coses les portes per bons camins. L’any 2019 em vaig adonar que començava un reconeixement, després de trenta anys
d’experiència i un munt d’esforç.

Amb el premi de Richard H. Driehaus al 2021 vaig quedar en un núvol flotant durant 3 mesos, perquè és un premi que jo me’l mirava des de lluny com a espectadora. Quan em van trucar vaig pensar: jo? Si encara he d’aprendre moltíssim! Com puc guanyar un premi d’aquest calibre?… Ens van tractar molt bé, vam conèixer gent fantàstica enamorats de l’arquitectura. Va ser una experiència meravellosa. Rebre aquests premis ens ha anat molt bé, ja que ara parles i et creuen… aquests premis evidentment fan el camí més agradable.

– A una publicació que vàreu penjar a xarxes socials el darrer 8 de març sortíeu un gran grup de dones treballadores de l’empresa. Què en penses respecte la figura de la dona dins del sector de la construcció?

– El fet de ser dones no és impediment, tot al contrari. Jo aposto molt per les dones, sempre les animo a que quan entrin a treballar no sentin que és el sexe dèbil i que necessiten dels homes perquè les ajudin. No necessiten tenir un ajudant per cada una d’elles com passava abans. Ara les dones som independents i si una noia ve aquí no ha de tenir necessàriament coneixements de restauració sinó que ha de voler aprendre. Tant me fa que no tingui la carrera, jo la carrera de Restauració Arquitectònica l’he aprés aquí. A Chroma intentem fer escola, i les dones acostumem a tenir una sensibilitat, una delicadesa a l’hora de treballar, que molt sovint és diferent a la dels homes. Moltes vegades s’han fixat i ens reconeixen gràcies als detalls d’aquests acabats. De facilitats les hi donem totes i jo miro de potenciar-les.

Jo havia tingut molts impediments, cap els anys 90, era una guerra continua ser a una obra i escoltar que els hi prenies el pèl als homes. Era horrible, sovint deien que què feia aquesta nena aquí. Molts s’esperaven un senyor amb barba, algú seriós, el prototip d’un restaurador, i jo amb la cara de joveneta, alguna que altre vegada m’havien dit allò de: però tu has fet una carrera? Sent tan joveneta… Sí que és cert que encara avui pel sol fet de ser dona has de demostrar deu vegades més que vals per una feina i això sempre m’ha passat a l’obra… als museus no tant, però a les obres encara passa.

Jo ara porto 32 anys i han sigut uns anys molt durs, d’arribar a casa nerviosa, de mirar de fer les coses un 30% bé perquè si un home ho feia un 10%, doncs t’agafessin a tu. Avui dia el que recomanaria a les dones és sobretot que tinguin ganes de ser autosuficients i fer-se necessàries. Has de ser molt valenta. En una obra necessiten molts perfils diferents i una dona ha de perdre la por.

– Chroma no només es dedica a la restauració del patrimoni sinó que també impulseu la formació de professionals amb cursos i tallers. A quin tipus de persones s’adrecen? Hi ha algun curs que recomanaria per les empreses interessades del Gremi?

– A mi em va costar molt trobar pràctiques quan estudiava. El que he volgut fer és intentar fer a Chroma el que a mi em va costar molt d’aconseguir: que la gent pugui fer pràctiques del que vulgui. L’únic impediment és que hi ha certes restriccions com per exemple que els alumnes en pràctiques no poden pujar a bastides ja que les assegurances són molt complicades en aquest sentit. Però crec que aquesta és la manera d’aprendre més eficaç i a mi em va saber molt greu que no se m’obrissin les portes en el seu dia i si eres una noia no podies aprendre un ofici ni en vint anys. Ara penso que fem una bona feina per molts alumnes de molts àmbits i com que a mi em va passar que volia il·lustrar i vaig acabant fent una altra cosa sovint els animo a provar coses diferents. Intentar obrir la ment a la gent és la idea que tenim aquí.

Fins i tot, hem treballat amb gent que s’han vist afectats per la crisi i després de 40 anys han canviat de professió. El que es necessita són ganes de treballar, ser bon company de feina, fer equip i sobretot ser positiu… la resta s’aprèn de la experiència dels companys.

Actualment dono classes a l’associació Greta, que és per salvaguarda de l’arquitectura tradicional i també a Orígens, una escola-taller de bioconstrucció on es treballa l’estuc entre altres coses. Tot amb la voluntat de salvaguardar el patrimoni i ensenyar a la gent que no cal anar a comprar els materials a fora sinó aprofitar el que tens al territori.

Jo recomanaria a tothom passar per Greta, a Girona, perquè els hi aniria molt bé per a que es refresquessin i no tenir tanta mentalitat de rehabilitar amb materials importats. Cal apostar per una arquitectura pròpia, amb els nostres materials, allà aprens a dosificar, a mirar les malalties de cada edifici. Recomanaria a tots els constructors que aprofitin quan es facin jornades. La gent ha d’aprendre a treballar amb el que hi havia abans. N’hi ha edificis molt sans construïts amb aquests materials tradicionals. Cal saber perquè es feien les coses, perquè es feia ventilació creuada, perquè es posava un paviment i no un altre… hi havia una intel·ligència constructiva que actualment sembla que s’ha oblidat i jo penso que qualsevol que es dediqui a la restauració del patrimoni o rehabilitació del patrimoni ha de tenir més coneixements de construcció i materials tradicionals.

– Què teniu en compte sobretot a l’hora de fer una restauració i conservar el valor cultural i artístic dels elements de l’edifici?

– Primer s’ha de fer un estudi històric-artístic. Cal fer analítiques d’absorció de materials, de sals, si té insectes xilòfons que se l’estan menjant… La necessitat és conèixer aquella arquitectura, així com l’estat de conservació per saber quina mena de cirurgia l’has de fer i per saber què han amagat aquestes capes, per si tens una joia de la corona amagada allà a dintre o tens una arquitectura anònima tradicional.

– I quan tens diferents capes, al final quina esculls?

– El que has de valorar és quan va tenir més valor cultural. Un exemple: vam treballar a un edifici barroc davant del Palau de la Música amb un esgrafiat que va resultar ser de l’arquitecte Jujol. Doncs al final salves l’esgrafiat perquè d’aquests no n’hi ha massa a Barcelona. Has d’investigar quin és l’artista que va participar, qui va ser l’arquitecte o si aquest edifici, antigament, durant el Barroc, va ser la casa més maca que hi havia en aquest barri. Has d’entendre molt bé el que has de fer per saber què salves i què treus. I això és a base de molts anys d’experiència. Chroma té la sort o desgràcia que jo soc restauradora i no miro tant els diners com el coneixement. Tota empresa ha de guanyar diners, però la meva primera prioritat és aprendre i ensenyar.

– I què en penses de com s’estan fent les coses avui dia en rehabilitacions d’edificis?

– No s’està fent del tot bé. Penso que ha evolucionat una mica però encara estem molt lluny, a tot arreu. Sí que s’està obligant a utilitzar materials sostenibles però la gent no diferencia d’una calç hidràulica d’una calç aèria, les dosifiquen malament, no la saben aplicar perquè no hi ha artesans experts i no la mullen massa i llavors s’esquerda i et diuen que la calç es dolenta perquè s’ha esquerdat. Ha de haver més coneixement de materials i la seva aplicació. Els inspectors de patrimoni mateixos no tenen el suficient coneixement de la història de l’art ni coneixements de materials, només saben que s’ha de posar calç en aquella obra però no quin tipus, de quina manera, amb quina dosificació, tenyida en massa o no, pintada al fresc o no….es veritat que ara es parla més de la calç i es posa en els edificis, hem evolucionat si, però hi ha una buidor de coneixement del perquè fas les coses que resulta bastant trist. El coneixement està absent a molts llocs, a massa. Aquest desconeixement ha influït molt en el tema energètic de cada edifici.

– Actualment des de les administracions es fan moltes campanyes per la rehabilitació energètica dels edificis. Què en penses dels elements d’eficiència energètica a edificis? Entren en conflicte amb els valors de la restauració i conservació del patrimoni o amb l’estètica?

– Quan algú rehabilita sense millores energètiques, només pinta la cara d’aquell edifici però quan tu cures un edifici l’estàs restaurant. La meva manera d’entendre la restauració es fer de metge d’aquell edifici. Quan atures una malaltia en un edifici estàs fent de restaurador. Els edificis antics quan es volen rehabilitar, ja sigui amb subvencions o no, normalment els afegeixen acabats que els salvaguardin de la humitat, de la calor i del fred, això no es restaurar això és rehabilitar, l’estàs millorant però va renyit amb on poses aquesta millora, a fora i desllueixes una façana del segle XVIII? o la poses a dintre i perds espai privat pel teu menjador? Jo hi crec molt en apostar pel I+D, que dels materials tradicionals hi puguem fer virgueries modernes, podem evolucionar molt. Que la gent pensi que el primer que has de fer es retirar les fusteries que han estat 300 anys allà, perquè les d’ara són millors… n’hi han altres solucions sense haver de llençar la història per la finestra. Els equips haurien de ser multidisciplinaris, quan algú ha de fer una intervenció en un edifici i és un enginyer s’hauria d’acompanyar de la mà de l’arquitecte, del restaurador, del geòleg, del químic, del que sigui i dir: com ho fem? Nosaltres moltes vegades mirem de ser multidisciplinaris i nosaltres mirem de tindre gent de tots els mons perquè ens enriqueixi el coneixement. Creus que hi arribarà el moment
que la rehabilitació i la restauració aniran de la mà? Jo crec que sí, perquè s’estan creant eines per fer-ho i els joves venen amb una mentalitat més oberta i espero i desitjo que anem pel bon camí. La gent no ha de pensar malament d’un material tradicional, que la gent es vulgui fer paviments d’argila seria fantàstic perquè tens paviments més càlids. A vegades, perquè aquests materials no són cars es pensen que no valen res. Tindríem que netejar la nostra consciència del planeta que toquem, intentar deixar-lo millor del que ens ha arribat i tothom hauria de pensar com a mínim això.

– Com empresa agremiada des de fa temps, quina ha estat la vostra experiència? Treballeu sovint amb empreses que també siguin gremials?

– Estem al gremi de constructors però no som constructors sinó Restauradors de Patrimoni, com que no teníem un lloc específic a on ubicar-nos, ens vam associar al Gremi de Constructors, som una peça rara a dins del Gremi, el restaurar per nosaltres no és construir sinó que refem el que esta construït històricament. Hi crec molt en les associacions i en que la unió fa la força, jo m’havia d’agremiar si o si perquè crec que som part d’aquest nucli que entre tots hem de fer feina. Ens falta, es veritat, conèixer amb qui compartim aquestes associacions. No he tingut molt de temps de investigar quines sinergies podem realitzar encara però crec que s’ha de cuidar molt aquestes unions.

– Quins projectes heu dut a terme darrerament? Algun especialment destacat o difícil?

– Hem dut a terme projectes molts variats, per exemple al Monestir de Cervià de Ter, un monestir medieval on s’estava caient la sorra i s’estaven quedant desencaixonades les pedres, s’ha fet una feina de conservació i manteniment. Hem fet també darrerament una torre medieval on hem muntat una escala magnífica perquè la gent pugui visitar la torre del mateix Cervià. Fa poc anys vam moure una xemeneia llarguíssima a Hospitalet perquè havien d’urbanitzar aquell sòl i molestava aquella xemeneia. Jo no era del parer de fer-ho perquè creia que era la urbanització que havia de desplaçar-se com a nova construcció, però si no ho feia jo vindria algun altre. Com a mínim vam aprendre com funcionava aquella xemeneia. Ara estem fent unes façanes modernistes d’una antiga fàbrica, les tribunes modernistes del carrer de Rambla Catalunya, el templet del consolat dels E.E. U.U el qual estem a punt d’acabar… no sabria dir el que m’ha agradat més de fer,
és una feina enriquidora en tots els sentits, tens la capacitat de cada dia aprendre i els alumnes tenen les eines per no enfonsar-se quan s’equivoquen i per això prefereixo que quan vinguin aquí s’equivoquin un cop i un altre i aprendre i obtenir les eines per afrontar els errors.

– Com veu el futur de Chroma i dels professionals que us dediqueu a la restauració patrimonial?

– El futur de Chroma ara el veig molt bé i ara jo em sento estranyament relaxada perquè les coses funcionen. Estem en un punt que aquest equip es sòlid i en veig relleu per a mi, cosa que fa dos anys no el veia i m’estressava el fet de que algú ha de continuar amb Chroma. Estic en un moment dolç. Quan parles amb gent et creuen, et fan cas, quan et pregunten ja tens les taules per contestar. Hi ha una implicació molt més gran que abans i a mi em dona temps de ser més contemplativa. Després de 32 anys patint molt per situar l’empresa on està ara li veig un bon futur, veig que el món està girant pel camí pel qual jo un dia em vaig desencarrilar, aquell camí que semblava que era en solitari, veig que s’està imposant i és molt satisfactori. Són dies que són bonics de gaudir. És la tranquil·litat que aquesta feina algú la seguirà, més
bé o malament, jo la he portat a la meva manera alguns no compartiran els meus pensaments però com a mínim saps que has posat a la gent ganes de fer una feina ben feta encara que es desviï del camí que jo portava. Cal que la gent sigui conscient, es porti bé amb el medi, amb les cases, edificis…aquest ADN Chroma ja està donat i toca fer un pas enrere i deixar que creixi. El que em fa patir moltes vegades és que quan ets vas fent gran i tens deures a fer, deures que t’has marcat tu, poder-los acabar tots. Veig que els he fet gairebé tots, encara tinc uns quants
per fer, però ara penso que la balança està en positiu. Estic contenta del que he aportat i puc dormir tranquil·la i això està molt bé.

– Creu que Barcelona tracta bé el seu patrimoni històric? Quin canvi creu que és fonamental per la conservació patrimonial de la ciutat? 

– No, jo crec que Barcelona ha guanyat molt però no el tracta bé. Si que hi ha molt més coneixement però encara tracten el patrimoni d’una manera general. En el patrimoni del segle XIX et pots trobar molts mestres d’obres, molts artesans i no pots globalitzar un segle. Barcelona té en general gent bona al capdavant però hi ha de haver-hi més coneixements. No pots globalitzar els segles, no pots globalitzar les ciutats, no pots fer que a Barcelona es treballi igual que a Girona i que a Sarrià es treballi igual que a Ciutat Vella… les cases són com les persones, no són totes iguals.

Quan més diferències fem i podem recrear, més rica serà Barcelona i més quadres diversos podrem visitar. No parlar d’una Barcelona global sinó d’una Barcelona íntima. Si s’apostés per aquesta individualitat tindríem uns circuits turístics, tant pels propis barcelonins i catalans com per gent estrangera, molt rics.

– Tenint en compte la seva llarga experiència com a restauradora arquitectònica i coneixements, hi ha alguna ciutat, ja sigui nacional com internacional, que li hagi semblat un exemple per la resta en relació a la seva cura del patrimoni?

– Itàlia es un bon referent de l’arquitectura antiga, tots els codis ètics i deontològics dels restauradors surten d’allà però a Itàlia passa una mica com a Barcelona. Fa un any vaig tornar a Venècia i sempre m’hi trobo que m’agraden els edificis que no estan tocats, són aquests els que em transporten directament al segle XVIII o al segle XIX i els edificis tocats no deixen veure la petjada del temps, els materials no son els originals i es nota. Quan algú posa morters fets en massa comercialitzats, ja veus que allò no va allà, ha globalitzat un edifici. Si s’utilitzen sempre materials envasats acabes globalitzant les façanes i és el que no s’hauria de fer i jo crec que a Itàlia deuen tenir el mateix problema que a Barcelona. Una ciutat, sobretot, ha de tenir una arquitectura que t’aculli. He viatjat molt però no he trobat cap ciutat que digui: jo viuria aquí. A totes els hi trobo algun defecte, tinc els ulls massa viciats, i a totes hi trobo que falten equips multidisciplinaris perquè decideixin com transformar aquestes ciutats. Si tinc que escollir em quedo amb el casc antic de Barcelona.