Entrevista a Carme Trilla Bellart, presidenta de la Fundació Hàbitat3

16 juny 2022 Entrevista a Carme Trilla Bellart, presidenta de la Fundació Hàbitat3

Entrevistem a Carme Trilla, economista especialista en temes d’habitatge i política d’habitatge. Ha exercit de secretària d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya entre el 2004 i el 2011. En l’actualitat és presidenta de la Fundació Hàbitat3, del tercer sector social, i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona.

Darrerament hem signat un conveni de col.laboració amb Fundació Hàbitat3. Es pot consultar en aquest enllaç

-El 2% del parc d’habitatge de Catalunya és de lloguer social. La mitjana europea és del 15%. Com és això?

Això és la resultant d’unes polítiques d’habitatge divergents durant el segle XX. A la majoria de països europeus, després de la segona guerra mundial es va optar per polítiques d’habitatge de lloguer social permanents en el temps. A Catalunya i a Espanya, en canvi, es va seguir fonamentalment un camí de polítiques de foment d’habitatges de compra, de protecció oficial sí però amb data de caducitat en el règim de protecció. Estem parlant de més de sis milions d’habitatges a Espanya i de més d’un milió a Catalunya. Això ha fet que, passats els vint, trenta o quaranta anys de protecció, tots aquests habitatges hagin entrat en el parc i mercat privat i ja no estiguin fent una funció social. Si haguessin mantingut el seu estatus originaris de protecció, és a dir de preus de transmissió controlats per l’administració pública, ara disposaríem d’un parc protegit del 37% del total. Seria dels més importants d’Europa.

-A grans trets, a nivell d’habitatge què estem fent malament a Catalunya i què hem de fer per millorar?

Hem començat el segle XXI amb un parc públic mínim i sense pràcticament habitatge protegit, cosa que suposa començar de zero per fer front a un doble problema. D’una banda el de les dificultats d’accés a un habitatge assequible per a tots els que s’han d’emancipar o que han de canviar d’habitatge i que veuen els preus totalment allunyats dels seus ingressos a partir de la gran bombolla de preus del període 1997-2007; i, d’una altra banda, el problema generat en les darreres etapes de crisi, iniciades l’any 2008, de la terrible pèrdua de l’habitatge en la que s’ha trobat –i s’està trobant encara- la part de la població que no pot fer front al pagament de l’habitatge per haver perdut la feina o una part important dels seus ingressos. El repte difícil i altament exigent del segle XXI en matèria d’habitatge és, doncs a Catalunya, aconseguir generar un parc assequible suficient i estable en el temps; que no desaparegui. Una part d’aquest repte necessita materialització urgent per acabar amb les emergències i una altra haurà de ser de compliment sistemàtic i permanent, donant resposta de forma estructural a les noves necessitats de la població.

-A una entrevista que us va fer La Vanguardia, publicada al 2018, el titular era “L’habitatge hauria de ser metropolità, però els alcaldes no ho volen!”. A què es referia?

L’àmbit metropolità és una realitat de facto per a la població de Barcelona en la seva cerca de solucions residencials. En el mercat privat no hi ha fronteres de mobilitat, molta població, si no troba l’habitatge que desitja o que pot pagar en un municipi concret, no topa amb obstacles administratius per buscar-lo en un altre municipi; però en el mercat públic o protegit aquesta llibertat no existeix, ja que les polítiques municipals de sòl i d’oferta d’habitatge a preu controlat volen –i és explicable que així sigui- donar resposta a les necessitats dels seus propis residents i això genera barreres d’entrada als que no estan empadronats prèviament a les ofertes públiques. Caldria, per tant, avançar cap a fórmules que introduïssin criteris d’adjudicació d’habitatges protegits o públics més oberts que els actuals i això hauria de ser dins un marc de concertació metropolitana, urbanística i social. Un pla metropolità d’habitatge, d’acord amb el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge -que es troba en fase d’aprovació- hauria de ser el marc de treball immediat i futur.

-Com és treballar en el tercer sector? Què és el millor? I el pitjor?

El treball del tercer sector és fonamental per donar resposta a les necessitats específiques que tenen els col·lectius més vulnerables de la societat. El tercer sector en alguns casos complementa l’activitat del sector públic i, en molts altres fa funcions que l’administració no aborda per dificultats de gestió o fins i tot per limitacions legislatives. És especialment interessant l’estructura i la potent xarxa de cooperació que té el tercer sector a Catalunya, reconegut de forma clara a la resta de l’Estat. Les administracions públiques hi compten i es produeix un treball de sinèrgia important. En l’àmbit de l’habitatge, el rol del tercer sector és molt incipient a casa nostra i s’està inspirant en la gran experiència de la majoria de països europeus. Caldrà, per aconseguir avançar en aquest terreny, que el sector públic entengui els enormes costos de gestió que tenim les entitats socials i els inclogui de forma raonable i suficient en els pressupostos públics per fer els projectes socials viables econòmicament.

-Des d’Hàbitat3 gestioneu el programa Pisos Buits… és el mateix que la Borsa de Lloguer d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona? Necessiteu empreses rehabilitadores per fer reformes?

El programa de pisos buits de la Borsa de Lloguer posa en relació propietaris i llogaters tot oferint garanties de mediació pública en el cas de conflicte a canvi d’un lloguer una mica inferior a la mitjana del mercat. Les obres de rehabilitació les ha de realitzar el propietari i pot comptar amb una subvenció pública important. Els llogaters han de pagar el preu que pacten amb el propietari. Són habitatges, per tant, adreçats a famílies amb capacitat per pagar un lloguer raonable.

El programa de pisos buits que gestiona la Fundació Hàbitat3, en canvi, ofereix garanties totals als propietaris de pisos buits o que necessiten obres de rehabilitació de fer-los aquestes obres, pagar-los el lloguer que es pacta i recuperar l’habitatge en perfectes condicions, a canvi que els habitatges es destinin a persones vulnerables en situació d’emergència. En aquest programa, el contracte de cessió del pis es signa entre el propietari i Hàbitat3 i els usuaris finals de l’habitatge també signen el contracte de lloguer amb nosaltres. D’aquesta manera, és Hàbitat3 qui assumeix totes les responsabilitats de gestió del lloguer i de les incidències, amb un equip tècnic i social que fa el seguiment de les llars llogateres. El lloguer està assegurat per part de l’Ajuntament que és qui cobreix el diferencial entre la part que poden pagar els llogaters i el lloguer pactat amb el propietari.

Els projectes de les obres de rehabilitació són elaborats pels tècnics d’Hàbitat3 i són pactats amb els propietaris i amb l’Ajuntament. El finançament és garantit per l’Ajuntament que és qui avança els fons necessaris per fer les obres. La recuperació de la inversió la fa l’Ajuntament descomptant-la dels lloguers que anirà cobrant al propietari, menys un 20% que l’Ajuntament dóna com a subvenció a fons perdut. I les obres les realitzem des d’Hàbitat3 amb empreses d’inserció laboral, en la mesura que això sigui possible. Les empreses no competeixen per cada projecte ja que hem pactat un sistema de projecte i cost de les obres tancat, cosa que agilitza enormement tot el procés d’execució.

– Des del Gremi impulsem el segell CONSTA com a eina del sector que certifica a les empreses responsables i com a mesura per lluitar contra l’economia submergida i les males pràctiques.

Tenint en compte el seu passat com a Directora general i Secretària d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya -i recordant que al Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016 s’incloïa entre les seves mesures el compromís de la Generalitat de Catalunya de donar suport tècnic i econòmic al Registre CONSTA “amb l’objectiu de donar les màximes garanties de qualitat als consumidors” (suport recollit a l’article 52 de la Llei 18/2007, de 28 de setembre, del dret a l’habitatge)-, en aquest sentit, què ens recomana per avançar amb el segell i contra les males pràctiques?
Segueixo pensant que és bo que les activitats empresarials tinguin nivells alts de control per assegurar la transparència i la seguretat de cara als clients i usuaris. Tant des del punt vista tècnic com econòmic. Això és el que pretenia el Registre CONSTA. Hem de pensar que per als projectes de construcció o de rehabilitació són necessaris coneixements tècnics, econòmics, fiscals i financers sovint allunyats de les possibilitats i capacitat dels consumidors. Actes de fe en relació a les propostes tècniques i de pressupostos no sembla que sigui la fórmula recomanable, sinó que cal donar la màxima seguretat i garantia per part de l’administració en relació a la solvència de les empreses en aquests diversos àmbits.

-Última pregunta… a quina ciutat del món o a quin barri li agradaria viure només pensant en qüestions d’habitatge? Per què?

Si bé conec el que aporten altres ciutats europees en matèria d’habitatge, a mi m’agrada viure a Barcelona i, en concret al barri de Gràcia, perquè és on he viscut sempre i tinc establertes les relacions familiars més estretes. M’agrada la vida de ciutat perquè assegura i facilita l’accés a tot tipus de serveis, perquè ofereix accés a la cultura i perquè és font de riquesa social i de convivència. Com la gran majoria de barcelonins, lògicament, necessito sortir de la ciutat de tant en tant per prendre contacte amb la natura i amb realitats vitals ben diferents. Per sort ho puc fer i puc combinar les dues vivències. Un dels valors de Barcelona és l’alt nivell de cohesió social que havia aconseguit durant el segle XX i que s’ha començat a veure alterat des de la crisi del 2008, a causa del fortíssim impacte dels desnonaments i del mal allotjament de moltes persones que no poden fer front al cost de l’habitatge. L’objectiu de recuperar la cohesió, llimant desigualtats i garantint el dret efectiu a l’habitatge, hauria de ser una de les grans fites com a ciutat per poder ser una referent de convivència.